Part XX

-Si que has trigat a posar-te en contacte amb nosaltres.

-M’han apartat del cas. Això ho faig de manera extraoficial. Et presento el meu germà. Ell ha estat agent que vetllava per la seguretat nacional enviat a l’exterior –tot un eufemisme per no dir la paraula clau, agent secret del Mossad.

-D’acord...Els cotxes que entren i surten tenen els vidres fumats. No sabem què entren ni què surten.

-Una cosa, que no dieu que la part del gual no hi ha cap pis, com ho sabeu?

-Perquè els cotxes no poden passar per un altre lloc si volen entrar al garatge. Passen per davant on vivim nosaltres. Ah, i per l’altra banda de la via del tren, encara es veu millor. Però jo no tinc ulls d’àguila ni d’infraroig...

-Heu anotat les matrícules dels cotxes?

-I tant! –va donar-los un paper on hi eren totes-.

-Perfecte, ho comprovarem tot. Alguna observació més?

-Una veïna va veure com un Xabbat al matí hi entrava un grup de dones a plena llum del dia. Eren joves però se’ls veia un no sé què al rostre que les feia estranyes. Anaven vestides d’una manera poc corrent, amb una talla menys.  Amb roba que se’ls insinuava tot el cos... Per això varem sospitar que podria ser un lloc on practiqués la prostitució...

-Què us va fer pensar que dintre de les instal·lacions hi podria haver infants?

-Una de les noies tenia llet encara...

-Quin tipus marca de cotxe hi entra a l’edifici?

-Gamma alta.

-Color?

-Bàsicament negres, monovolums. Audis, Mercedes i algun Skoda...

-Molt bé, d’aquí uns dies ens tornarem a veure. Mirarem que no us hagin punxat el telèfon. Si tenen por que els de fora descobreixin el seu secret, faran mans i mànigues per descobrir qui ha fet les denúncies i miraran de controlar-vos com sigui.

Naomí i Hagai van abandonar el lloc.

Hagai faria un parell de trucades per saber qui eren els propietaris els cotxes vistos en aquell indret. Es quedaria de pasta de moniato en descobrir que eren cotxes llogats. A partir d’aquí, Naomí faria la resta. Anar a les empreses a preguntar la identitat dels clients.

Part XIX

El lloc era força estrany. Feia anys era un descampat on hi creixien males herbes. Amb el temps, l’alcalde va decidir requalificar aquells terrenys. Hi va haver un concurs públic per veure qui s’enduia el pastís i al final, es va tornar aigua poll i només un algú amb molts diners s’ho va quedar.

Hi volien construir un complex d’oci. Un cinema, botigues i un restaurant; però el lloc era tan poc atractiu que van desistir. Naomí va consultar la documentació sobre el projecte i tota la paperassa que va generar una tercera venda dels terrenys. La cosa no quedava gaire clara de qui eren els nous propietaris, fet que va dubtar de la legalitat de la transacció.

Als voltants, l’ajuntament va remodelar uns pisos per fer-ho més atractiu als nous inquilins del projecte.

Van edificar un edifici estrany. Cúbic, amb finestres escasses gairebé sempre tancades i de vidres opacs. La gent que vivia als pisos més alts del voltant, podien entreveure una mena de claraboia central, amb uns quants arbres i plantes interiors. No hi havia gaire moviment. Les entrades i sortides es feien de nit i gairebé tothom eren homes. Les portes d’entrada estaven dissimulades amb el color general de l’edifici, d’un gris metal·litzat. En un altre costat, una zona allunyada de les mirades dels veïns hi havia un gual permanent en forma de queixal per on entraven bàsicament furgonetes i algun camió gros, d’abastiment de productes. A més, des del tren, es veia de passada i totes les mirades s’embadalien per l’excentricitat del projecte. Fins i tot l’alcalde n’estava cofoi de tenir una joia arquitectònica així.

L’edifici estava molt ben planificat. Semblava com si els serveis secrets d’un país l’haguessin construït. Hagai va poder visualitzar unes càmeres ben orientades i camuflades a diferents cares del cub. Des de dintre tenien una bona vista del que passava a l’exterior.

Ja era ben misteriós l’edifici...

Naomí va posar-se en contacte amb un dels denunciants. S’haurien de tornar a veure però en un lloc allunyat d’allà...

Part XVIII

Naomí no li agradava la Hipocresia. Davant de la seva persona, tot van ser  cares llargues quan el comissari la va “expulsar” de la comissaria. Tothom llepant la “decisió encertada” del seu cap en comptes d’aïllar-lo i deixar-lo per boig o cagat.

Encaminant-se cap al lloc de la trobada amb el seu germà va notar com una ombra li seguia els passos. Va decidir triar una altra ruta per comprovar si no eren imaginacions seves.

-Has trigat molt. Què passava?

-M’ha semblat que em seguien. He agafat un autobús i he voltat una mica per la ciutat. Després he demanat un taxi que m’ha deixat a prop.

-Has fet ben fet. I et seguien?

-Sí. S’han quedat amb un pam de boca. Era un agent dels “nostres”.

-Doncs per ser dels nostres...

-Sí, ja se sap, quan reben ordres estúpides... Mira tot això són missatges agafats, segons m’han dit les mateixes companyes, en absència meva.  Tot això són trucades del lloc on vaig inspeccionar a partir de la trucada anònima que va fer la denúncia d’aquestes suposicions.

-Encara no m’has dit quines són...

-Ni jo ho sé...Són coses que han vist d’amagat, testimonis que no han volgut donar la cara. Prostitució infantil...

-Per què t’ho han demanat a tu?

-Perquè la resta de personal no s’ho volia creure. Es basaven que no hi havia proves clares per demanar un requeriment judicial.

-És a dir, t’ho van demanar a tu perquè tenies el dubte raonable?

-Vaig fer una inspecció ocular abans d’acceptar la denúncia. Els meus col·legues ho han de veure molt clar.

-Vaja, que la Milly ha jugat un paper important.

-És molt bona... Vine, anem-hi, que t’ho ensenyo.

Abans de res, Hagai també va fer una inspecció ocular pels voltants del cotxe amb els seus aparells sofisticats. No va veure ni copsar ningú. Ara ja podrien encaminar-s’hi amb seguretat.

Part XVII

Naomí va tornar al seu despatx amb l’excusa d’ordenar-lo. Estava tancat en clau, tal i com el va deixar setmanes abans.

Xomer, el sergent que li feia de xofer, va plantar-se-li a la porta per si necessitava ajuda.

-No cal Xomer, avui no anem enlloc. Jo només he vingut a ordenar tot això.

-Sembla que ho hagis fet expressament, de venir. Avui el comissari està a Jerusalem en un congrés sobre seguretat internacional.

-No. Simplement vull deixar el despatx net i polit perquè el proper que l’ocupi pugui dir que la dona que hi havia abans era primmirada. I ara fes el favor de sortir, vull estar a soles amb les meves coses...

Xomer no hi va tenir cap inconvenient, de sortir. Ell s’havia portat molt malament quan el comissari li va desmuntar la investigació.

Cert, va endreçar i netejar el despatx de dalt a baix. Va brillar com mai no ho havia fet. Els papers al seu lloc –als arxivadors i classificadors.

Pel que va deduir, no tothom sabia que l’havien expedientada ja que va trobar molts papers i comunicacions que li havien fet arribar per via telefònica, de preguntes fetes a diferents fonts sobre el cas que per segons qui feia nosa la seva tafaneria.

Finalment va sortir amb una capsa plena de records i els papers de la investigació que la van obligar a deixar.

Mentre sortia d’allà, uns quants agents van aplaudir.

-Aplaudiu per què me’n vaig? Que bé, ara es veu on és la veritable companyonia. Gràcies pel vostre suport! –Va dir irònicament-.

-Així ens pagues la feina que hem fet d’esquenes al comissari? Totes les notes, missatges te’ls hem recollit per a tu, perquè des de fora, segueixis el fil que no t’han permès desfer. Sàpigues que la teva expulsió només tindrà vigència fins que els delinqüents puguin esborrar les proves del delicte. Després tornaran a trucar al comissari dient que ja pots tornar a la feina.

-Gràcies i fins per sempre–va dir commoguda No’omí-.

Un cop al carrer va enfilar direcció casa seva. Tal com havien convingut, en Hagai l’esperaria dintre d’un cotxe llogat per a l’ocasió.

Part XVI

Misgueret va sentir-se alleujada quan va saber el resultat del judici:

Qadoshah l’havien trobada culpable.

A Vroderov no li va servir de res la solidaritat i deferència cap a l’acusada. El Fiscal va demanar no tenir en compte el seu testimoni perquè l’acusada l’havia condicionat emocionalment. I així va ser.

Jehudith començava una nova tanda d’activitats al mateix hospital i en Hagai només hi anava quan l’horari de visites ho permetia. Tot estava més racionalitzat.

Naomí ja li havia passat l’emprenyada inicial i ja començava a sospesar les coses. Hi volia trobar el desllorigador que havia empès al seu cap, a apartar-la de cas que duia entre mans. S’ho mirava d’una forma més distant, més fredament.

Hagai i Naomí van planificar les coses des d’un altre punt de vista. Ara començaria la investigació pròpiament dita.

Part XV

A corre cuita van fer-li més proves i no van trobar res. Sols que la PIC estava pels núvols i això era inexplicable.

Dur-li un psiquiatre per la cara no havia estat una bona elecció. Tampoc no es podia refiar dels altres col·legues que havien tingut contacte amb l’altre doctor acomiadat. La seva opinió no era neutral ni de confiança. Allò s’ho hauria de manegar ell sol. Va decidir que una de les mesures que prendria seria que un psicòleg la visités de tant en tant. Alguna teràpia de relaxació li aniria bé. Saber afrontar les noves situacions tota sola seria la millor medicació que li podrien receptar, més i tot que qualsevol anticomicial nou de trinca.

Ara tornava a estar “online”.

-Ho sento molt, Jehudith. No tornarà a passar, t’ho asseguro –va dir el Dr. bar Hilel, més manyac-.

-I ara què vols, que t’aplaudeixi?

-No pas. Però de l’error n’ha sortit una idea que podria posar fi als teus problemes....Com ho veuries fer una teràpia de relaxació? Tenim un bon psicòleg que et podria ajudar a saber controlar aquests moments angoixants i fer-te disminuir la tensió. Què me’n dius?

-Sona bé. Havia pensat fer natació o aiguagym...diuen que va bé...

-Però hauries de tenir algun tipus de suport psicològic... els monitors de natació només són mecànics.

-Quan començo?

-Quan vulguis. El psicòleg pot venir a l’habitació i de moment fer la teràpia aquí. Quan et doni d’alta, dos o tres cops a la setmana...

-Si el noi és tan calladet com tu, he begut oli. Ara has fet un sobreesforç dient-me tot això, eh?

El doctor bar Hilel no va respondre. La Jehudith ho havia encertat de mig a mig.

Part XIV

Aquell dia, el Dr. bar Hilel va venir acompanyat d’un altre doctor.

Jehudith el tenia vist de quan feia les seves visites com a voluntària i, per tant, no la podien pas enganyar. Solia passar a veure l’estat d’ànim dels pacients ingressats a la Unitat d’epilèpsia. Misgueret els va comentar que hi havia molts pacients que abandonaven el tractament quan els efectes secundaris sobrepassaven els límits de tolerància. Llavors se’ls havia d’aconsellar que el recomencessin de cap i de nou. I llavors hi intervenia el psiquiatre per tal d’animar-los a continuar endavant. No entenia per quin motiu hi anava, ella no era pas epilèptica! Tenia crisis per culpa d’una lesió.

Era un home molt seriós i només de veure’l ja se li posaven els pèls de punta. Recordava com aquell que havien acomiadat l’havia amenaçat de dur-la-hi si no es prenia la medicació.

-Com et trobes avui, Jehudith? –li va demanar per enèsima vegada el Dr. bar Hilel-.

-Avorrida. El que no entenc és perquè m’hi haig de quedar durant tants dies aquí.

-Per controlar que et curis del tot.

-Això meu no té cura. Em van agredir i les seqüeles, em van regalar les convulsions. Què més voleu, ara podreu experimentar amb mi!

-No t’ho prenguis d’aquesta manera, dona. Jo només vinc perquè ajudar-te a prendre la medicació que et van prescriure –va dir l’acompanyant-.

-Què? Qui me la va prescriure l’han acomiadat. Jo no em penso prendre cap medicació. Us heu equivocat de persona.

-Bar Hilel, el Dr. Katzmann em va passar un informe on explicava que patia forts problemes mentals a causa de la seva epilèpsia.

-Això és mentida. Aquell imbècil no en feia cap d’informe. La Dra. Misgueret li va demanar la carpeta dels meus seguiments i li va dir que ell no s’apuntava res, que prou memòria tenia per decidir què calia fer. I jo no en tinc d’epilèpsia. Els únics problemes que tenia era amb aquell desgraciat! Com més li demanava que m’expliqués les coses, coses rares que em passaven, em deia que no n’havia de fer res. Que només havia d’obeir-lo i prou. Quan prenia el Keppra vaig tenir diversos atacs i sabeu què em va dir? Això et passa per no haver fet bondat en el passat. Si haguessis fet allò que et demanaven, ara estaries ben sana. I segons ell, què hauria d’haver fet, en el passat?

-A veure Jehudith, ara ens ho mirarem....-va dir en calma bar Hilel-.

-Això ja us ho hauríeu d’haver mirat abans de venir!

Els dos doctors van sortir a fora. Jehudith no es trobava bé. Es va aixecar un moment per anar al lavabo. Va vomitar.

Els informes que tenia bar Hilel no deia res del què afirmava el psiquiatre. El mateix psiquiatre recorda haver tingut un informe d’una altra pacient amb uns problemes molt grossos, però cap de la Jehudith. Potser un comentari mal intencionat del Katzmann... Li volia recordar com n’era de despistat –i bocamoll- però en bar Hilel ja havia entrat de nou a l’habitació. Jehudith havia caigut. No estava conscient i tampoc era una crisi. Va mirar-li les pupil·les i les tenia amb una forta anisocòria.

Part XIII

Era cert, el doctor bar Hilel era car de veure. Passava en compta gotes a visitar els pacients ingressats. La Dra. Misgueret li havia encomanat dedicació exclusiva a la Jehudith per poder-la compensar del mal tràngol passat amb l’altre doctor, per fi acomiadat. I cada vegada que la Jehudith li volia preguntar una cosa, aquest ja havia traspassat la porta. Estava negra. No sabia com el podia retenir per fer-li llum als seus dubtes, que eren molts.

Les hores eren molt lentes de passar i l’avorriment traspuava per tots els porus visibles de la Jehudith. En Hagai Amir-Baraq, a l’hora de dinar se n’anava al restaurant i de nit, a casa seva, ocupada per la seva germana. Des de l’ingrés de la Jehudith, casa seva estava feta un llardó. Ara sabia qui feia la feina de deixar-la lluent com un mirall. Naomí no s’aixecava de la cadira per treure la pols. Els plats estaven sense rentar a l’aigüera i si en necessitava un de net, l’agafava i li passava el fregall. El got sempre feia servir el mateix. I així ho feia amb tot.

Hagai li va recordar on vivia diverses vegades i ella enfadada o enfonsada segons com es mirés, li ventava que si feia nosa la seva presència, només ho hauria de dir. No era ben bé veritat això, però volia que allà on vivia fos un lloc habitable i no un pis “okupat”. En els seus tuguris de feina ho tenia més ben posat que casa seva havent-hi una dona que ho podia fer perquè no havia d’anar a la feina. Allà enfonsada no arreglaria res i encara menys si no li donava una mica més d’informació.

Part XII

Mentre tenien sedada la Jehudith van aprofitar per repetir-li les proves diagnòstiques, sobretot la Ressonància Magnètica –l’EEG era de més a més.

Els astròcits no havien reparat el dany. En el transcurs dels tres mesos, havia tingut altres atacs i, algun d’ells amb contusió cranial. El mal de cap constant era d’un altre TCE lleu no diagnosticat. No eren manies però el medicament que li havien fet prendre li havia agreujat l’epilèpsia secundària. Aquell doctoret de pa sucat amb oli feia el que li venia de gust i per tant, no prenia les mesures més idònies. Entre les xafarderies que voltaven per l’hospital, el doctor Katzmann havia fet escampar que la Jehudith s’havia enamorat d’ell i per això es donava més importància de la que realment tenia la seva malaltia.

-Quina barra! –li va dir la Jehudith a en Hagai-. Jo enamorada d’aquell passerell? Però quan el necessitava fugia d’estudi: ara no et puc visitar. Tinc feina. No t’escoltis tant, acabaràs boja, etc.

-No hi donis més voltes, Jehudith. Ara ja no el tornaràs a veure més.

-Això espero. Per cert, què li passava a la Naomí?

-La volen apartar d’un cas...

-I t’ha dit, què investiga?

-Maltractaments infantils o una cosa així. Encara no ho han ni destapat i algú ha trucat al comissari per ho aturi...

-I la Naomí està que trina...

-L’ha expedientat per  tenir desordenat el despatx...

-Mal parits! Ara entenc que estigués enfadada!

-Però jo no entenc perquè et vas fer mal...

-Ni jo...de vegades em passava que tot ho veia tan negre i que morint-me ho havia de veure, per força, més clar. Que tot s’havia de resoldre. No sé si m’entens... Una vegada vaig somniar que em tallava les venes. Tu no saps com n’era de feliç en aquell moment!

-Perfectament. Devia ser cosa d’aquell medicament que et feia prendre.

-Ara no sé si estic viva o morta. Em sento tan bé amb tu...!

-A veure si el Katzmann tenia raó...

-No em tornis a parlar d’aquell, entesos? –va dir-li tot llençant-li el coixí pel cap-.

-Caram Jehudith, ja et trobes bé? –va ventar-li Tzaror-.

-M’ha fet bullir la sang!

-L’he fet enfadar...

-Ai Hagai, Hagai... Aquesta noia s’ha d’estar ben quieta sinó mai se li curarà la lesió! Jehudith, aquesta tarda vindrà el Dr. bar Hilel ...

-Ah..i quanta estona s’hi quedarà? La darrera vegada, li volia preguntar com ho veia tot plegat i quan me’n vaig adonar ja no hi era.

-És un home de poques paraules...

-I l’altre imbècil? Gairebé no parlava mai i què? Ni cinc de calaix!

-El que compta són els progressos que facis.

-No serà que te n’has enamorat?

-Una altra vegada?

Part XI

Misgueret estava d’allò més enfeinada.

Ara s’estava celebrant un dels judicis contra Peninah Qadoshah, acusada de coacció i amenaces contra pacients ingressats. Alguns d’ells havien posat denúncies per haver “perdut” objectes quan ella estava fent de “voluntària”.

Misgueret havia recopilat totes les queixes que li arribaven i sobre això, la jutjaven. El seu advocat era molt hàbil ja que sabia tergiversar tota les proves. De fet, era la seva feina, però en aquest cas, Qadoshah es mereixia estar a la presó, no tan sols per robar als pacients sinó per altres processos encara en fase preliminar: intent d’homicidi i assassinat en primer grau amb acarnissament. Però ja li arribaria l’hora.

El vespre que aquella infermera la va treure del seu sofà, Vroderov havia declarat al judici. Misgueret estava desfeta després d’escoltar estupideses de la seva boca. Era una persona influenciable i amb poca maduresa mental.

També va declarar la cara dura de la Qadoshah de la qual no es penedia de res. L’advocat, un jueu d’origen grec, la va presentar com una dona malalta i molt impulsiva, però ella li ho va desmentir quan va tenir dret a la paraula. Els metges que hi van assistir com a perits, van descartar totalment l’alienació mental transitòria en el moment de cometre els delictes.

El judici estava vist per a sentència. Si la jutgessa havia escoltat i rellegit els informes de tots els perits, hauria de trobar-la culpable de tots els càrrecs. Però sempre hi queda el dubte. L’hauran mullat?

Part X

Hagai no va estar-se amb els braços creuats. La seva germana tenia problemes dels grossos sí, però la Jehudith, malgrat fer el cor fort davant de terceres persones, patia molt més. Va aparcar el problema de la Naomí i es va cuidar en cos i ànima, de la salut d’aquella noia fràgil.

No va esperar l’ambulància, ell mateix la va dur a l’hospital embolicada com una mòmia.

Tant li feia si la Dra. Misgueret ja no responia les trucades, la volia veure per explicar-li tots els problemes de la Jehudith.

“No hi és la doctora”, li havia dit una infermera d’urgències amb cara d’autosuficiència.

-No em mouré d’aquí fins que aparegui! Per tant, ja la podeu anar a buscar a casa seva!

-Ella té vida privada.

-Ara ja no.

Al cap d’un parell d’hores, Misgueret amb cara de pomes agres va deixar-se caure a l’Hospital. “Una altra amb problemes personals...”, va pensar Hagai veient-la aparèixer. Havia canviat bastant però conservava aquell posat distant de “mira però no em toquis”. Aquella nyicris ja era tota una dona...

-Què passa amb tanta impaciència? –va preguntar a la infermera que l’havia treta del sofà-.

-L’home que ha dut la Jehudith a Urgències vol parlar amb tu... és aquell que està assegut –assenyalant-li el lloc-.

-Molt bé, ara hi vaig.

-Ara, ja era hora...

-Capità Amir?!!!

-Ara sóc Comandant... A veure, Misgueret que no fas el seguiment dels teus pacients?

-És clar, per què ho dius?

-Tens una pacient amb uns dolors espantosos al cap i encara no li has posat fil a l’agulla?

-Primera notícia. A la Jehudith li fem un control molt exhaustiu setmanalment. Si hi hagués un problema seria ella la primera en dir-nos-ho. Deu ser una cosa puntual...

-Doncs per ser tan puntual, no entenc la raó per la qual s’ha tallat les venes? Una persona que li fa mal el cap un instant no arriba aquests extrems. Digues, que no ho vols reconèixer davant meu. Això m’ho creuria. Els metges teniu la mà trencada  en fugir d’estudi quan us heu equivocat.

-És una noia amb molts problemes emocionals...

-Vaja excusa que t’has tret de la màniga! Tenir epilèpsia dubto que et predisposi a tenir problemes emocionals...no serà que l’esteu utilitzant com a conillet d’índies?

-Això no ho faria mai, què t’has cregut!!! Aquí tenim ètica que la seguim al peu de la lletra!

-Qui li fa el seguiment? Tu?

-Des de fa tres mesos, un doctor nou que fa la Residència en Neurologia...

-Tu no, doncs. Llavors explica’m què hi fa el teu número de contacte “urgències Tzipi” al seu mòbil?

-Li vaig donar jo. Em trucava cada vegada que li venia de gust i al final, me’n vaig cansar de respondre per no res.

-No m’ho crec, Misgueret. No has canviat gens, no saps dir mentides.

-Mira, jo no tinc ganes de barallar-me; ara mateix estava a casa descansant. He tingut un dia molt ple. Deixem-ho. Si vols et presento el doctor aquest. Ah, guaita, ara ve... Dr. Katzmann, pots venir un moment... Aquest noi ha portat a la Jehudith a Urgències...

-Ah molt ben fet. Aquesta noia té molts problemes  mentals i de dependència.

-Jo l’he vista molt independent i molt sencera.

-Amb els desconeguts, és normal, però a soles... només té manies...s’ho inventa tot perquè li estiguis a sobre...

-Només serà que ho veus tu sol... aquest matí, abans de presentar-nos i de parlar amb ella, l’he vista molt al seu aire. S’ha dutxat, s’ha vestit i tota sola s’ha preparat l’esmorzar... que t’ha trucat potser? Estava completament sola! I de manies, ni una!

-Però que no m’has dit que tu estaves davant?

-No. Ho has entès malament.

-Katzmann, ell feia de Voyeur, ella no se n’ha adonat de la seva presència.

-Em sembla doctora Misgueret que no pots permetre que desconeguts li’n facin el seguiment. Jo me’n faré responsable, de la Jehudith. Per tant, jo decideixo qui se n’ocupa.

-Entesos, molt bé... Dr. Katzmann, m’hauries de portar el cartipàs del seguiment.

-De què parles? Jo no en faig servir d’això. Tinc prou memòria per recordar cada cosa que li recepto i què li dic.

-Què has dit? La Jehudith no pren medicació, només aquelles injeccions en cas d’emergència! Què li has receptat?

-Ah, pren una sola dosi de Levetiracetam de 1500 mg al dia..., ella se’l pren al migdia.

-Barukh Ha Xem!!! Però que estàs boig?

-És boig –va matisar Hagai-.

-Les injeccions quan se les posa: Abans o durant l’atac?

-Francament em sorprèn aquest home. Com vol que es posi les injeccions mentre convulsa –va comentar un Hagai perplex que ningú va sentir-.

-Les injeccions li posen quan es pot... I no t’havia comentat que tenia molt mal el cap?

-Sí, però li vaig restar importància. Un cop el medicament estigui habituat al cos, ja li passarà...

-Fa tres mesos! A més, tingues present que va patir un TCE bastant greu i si pren un medicament que li pot augmentar el dolor, malament rai.

-Per això mateix, si va tenir un TCE mentre convulsava, necessita prendre medicaments que la facin independent i que no necessiti crosses. Aquests pacients són molt complicats i se’ls ha mantenir a ratlla.

-Ho sento. Ara sí que veig que no hi ets tot. La Jehudith no tenia convulsions, el TCE va ser fruit d’una agressió criminal. D’ara endavant me n’ocuparé jo.

-Millor, així podré investigar.

-Ni investigar ni res. Faré un informe negatiu. No ets apte per exercir la medicina. De fet no ets apte ni per conviure amb humans.

-On va estudiar, aquest?

-A Espanya. Es veu que allà la Neurologia encara està al segle XIX.

-Misgueret, la Jehudith està estable -va apuntar la la infermera en cap, Raquel Tzaror-.

-Gràcies Tzaror -va respondre Misgueret-.

La Jehudith va passar la resta de dies acompanyada d’en Hagai que no es va moure del seu costat. Si hagués estat pel doctor Katzmann, ara estaria drogada i lligada a psiquiatria. Per sort, Misgueret va trobar un suplent a temps parcial perquè fes el seguiment estricte, sense afegir ni suprimir res.

Hagai, per la seva banda, va demanar a contactes seus que investiguessin si les trucades al número “Urgències Tzipi” es feien des del mòbil de la Jehudith. En cas que no fos així, també volia saber, de quin número sortien. La conclusió va ser molt aclaridora. Jehudith només  va trucar-la una sola vegada, feia més de tres mesos. La resta eren trucades manipulades que sortien des d’un altre número. Trucades i prou, sense despenjar.

Part IX

Milly va telefonar al sergent Xomer. Volia saber què li passava a la Naomí. Aquest va ser molt clar: “El comissari li donava una setmana de temps perquè ordeni el seu despatx ple a vessar de paperassa. Si al cap d’una setmana no ho ha fet, la suspendrà de sou i feina per uns quants mesos per escarmentar-la. Naomí no se li ha posat bé, com pots imaginar-te. S’han escridassat i tot al mig del passadís, davant de tots els companys. Ha estat una escena....!”.

Hagai no es va creure del tot aquesta excusa. Per una ximpleria així no amenaces ningú d’expulsar-la del cos...hi devia d’haver algun rerefons d’incompatibilitats d’interessos, una investigació que no interessava fer sortir a la llum.

-Mimí, au va surt, ja ho arreglarem –va dir en Hagai a la seva germana-.

-Aneu-vos-en, tots! Vull estar sola.

-Mimí, em vols esguerrar la tornada?

-Vols parar de dir-me Mimí? –va dir Naomí al seu germà- Quan eres petit potser t’ho permetia, però ara, un home de 43 anys, no.

Finalment va obrir la porta.

-Per fi! Almenys digues-m’ho a mi, què ha passat.

-Passa...

I la porta es  va tornar a tancar.

Déu sap l’estona que van estar en silenci o parlant en xiuxiueig.

Milly no sabia què fer. Podia anar-se’n sense acomiadar-se però hi havia la Jehudith plorant a la cuina. Ella almenys sí que necessitava ajuda!

-Jehudith, vols que anem a menjar alguna cosa a fora? Naomí i el seu germà s’han de dir moltes coses... –va dir Milly sense que de dintre n’obtingués cap resposta-. Jehudith?...

La porta no s’obria i de dintre no se sentia cap soroll.

“Potser s’ha adormit...”.

- Jehudith?, Jehudith, et trobes bé?, Jehudith obre la porta!!!

Els crits desesperats de Milly va alertar a Hagai que sense pensar-s’ho dues vegades, va esbotzar la porta.

Part VIII

La veu d’alerta de la noia no es va fer esperar. Amb mitja hora, Milly va arribar-se fins a Haifa.

Milly feia molt temps que estava esperant aquella confirmació ja que la Gueula o Anastàsia no li volia col·laborar.

Milly va pujar com un llamp fins el pis de la Naomí Amir. Just davant del pis, la porta es va obrir.

-Per fi, Milly...-va dir-li amb una veu que traspuava dolor-.

-Dona, Jehudith, què t’ha passat? –va contestar Milly, tot abraçant-la-.

-Les neurones han estat de festa...

-No portaves el braçalet, oi?

-Sempre truquem a l’ambulància. El braçalet per si sol no serveix de res, passa...

-Qui és? –va dir tot adreçant-se a la Jehudith-.

-M’ha dit que era el germà de la Naomí. Tu sabies que en tingués  un germà?

-Naomí té molts germans, ella n’és la gran.

-Es diu Hagai. Passa Milly, ell t’ho explicarà millor que jo i, en tot cas després, afegiré la cirereta del pastís.

Hagai va explicar-li tot el periple. Des de la seva trucada que la va trasbalsar tant fins el darrer atac. Milly va saber de seguida per on anaven els trets.

-Milly, ara ve allò que et volia comentar. Fa uns tres o quatre anys que ma mare em deia que al pis, quan obries la porta de l’escala, se sentia una pudor molt rara, com de pota de pollastre escalivada. Ja saps que la matèria orgànica quan es crema fa una olor especial. Doncs ella em comentava això. Que li venien nàusees a l’hora de dinar perquè el menjar agafava aquell gust.

-No podies precisar més. Tres o quatre?

-No et serveix, l’explicació?

-Sí, que em serveix, però si hi hagués més precisió, millor encara.

-Recordo que a la teva mare no li agradava escalivar potes de pollastre perquè deia que li recordava la Shoà. Que era una pudor que la portava molt a dins de l’ànima i la Gueula sempre que feia brou –o això deia- només per tocar els nassos, escalivava les potes i els colls per netejar-ho de plomes o del que fos.

-Tens raó, Jehudith. Ma mare era filla de supervivents... és com si hagués heretat la pudor de socarrim dels cossos cremant-se als forns. Si poguessis establir quan van aparèixer les pudors... m’ajudaries molt.

-Hauria d’estar de nou al pis de ma mare. Encara el teniu precintat? M’hauria de situar de nou. Ho podries arreglar?

-I tant. Quan vulguis venir, li diré a la Naomí que t’hi acompanyi, així si sorgeix algun problema, ella estarà al teu costat... Guaita, ja ha arribat!

Se la veia cansada i de molt mal humor. No va acostar-se al menjador a saludar a la seva amiga sinó que es tancà a la seva habitació.

Milly, Jehudith i Hagai es van quedar parats de la seva reacció.

Van quedar en silenci. No sabien què dir. Va ser la Jehudith que va intentar carregar de positivitat a l’amfitriona.

-Deixa’m tranquil·la, Jehudith. No estic per romanços!

-Només et volia ajudar... Per cert, no sabia que tinguessis un germà tan ben plantat!

-He dit que em deixis sola. No m’entens!? Ves-te’n!

Jehudith no es va fer pregar més. Ella també va desaparèixer, tancant-se a la cuina. Avui res no li sortia bé. La trucada de la Milly al matí, els dos atacs, el mal de cap persistent cada vegada que es posava nerviosa o que se li creuaven els cables. Estava desesperada perquè la Tzipi Misgueret se n’havia desentès i a sobre la va derivar a un cínic tocat de l’ala que la tractava tan malament. Quan realment necessites algú, aquest desapareix “i llavors et diuen  que sobretot, truca i, ara busca qui té l’as!”....