La doctora Misgueret, per la seva banda, es va recloure al seu despatx mirant de recordar alguna cosa. Una cosa que havia sentit d’esquitllada, tot passant pel passadís. No recordava qui ho deia però tenia la impressió de ser important, tan important que la inspectora Amir ho hauria de saber.
Mentrestant, els de la científica desplaçats a l’hospital van requisar, tal com Amir els havia indicat, la roba no mèdica trobada als soterranis. Allà mateix, al mateix dipòsit, van practicar un anàlisi d’ADN per saber si coincidia amb una de les dues mostres de sang. Desgraciadament, l’anàlisi va ser en debades; llavors havien de suposar que se’ls havia escapat o bé que encara romania en algun lloc de dins l’hospital. Si fos així, no estaria mal indicat tornar a fer servir els gossos.
Al cap de molta estona donant corda a les neurones, Misgueret va recordar quina era la cosa. Va ser en Vroderov. Li explicava a una de les seves companyes de l’especialitat que tenia molta química amb una de les voluntàries ja que sabia tractar o convèncer els pacients perquè acceptessin el tractament sense posar-se a la defensiva. Ell era incapaç. Els pacients s’atrevien a negociar i al final passaven de la dosi. En canvi, la Peninah Qadoshah li sortia sense haver de fer teatre i per això ell li havia dipositat tota la seva confiança. Era més, s’hi entenia millor que no pas amb la Misgueret ja que a ell no li agrada que el controlin...
Va agafar el telèfon i va trucar a Amir. Era important.
-Els neuròlegs no fan cures ala pacients en cas que tinguin una lesió per caiguda, oi? –va preguntar Amir-.
-No. Què haurien de curar? Si un pacient d’epilèpsia es fa mal, això ho fan les infermeres, nosaltres només mirem que es faci correctament.. Per què ho dius...?
- M’ensumo que aquest Vroderov no és gaire legal... Sobretot després del què m’has explicat. Tu recordes quina camisa duia quan t’ha vingut a dir allò de la Jehudith?
- Naturalment. Una samarreta taronja de l’hospital mateix i la bata.
Amir no li va dir res de si coneixia o no Peninah Qadoshah, no volia aixecar la llebre. Possiblement, amb tanta confiança com tenia Vroderov a la Peninah, no descartaria una possible col·laboració desplaçant un dels dos cossos. La llum ultraviolada els en donaria pistes.
Malgrat no haguessin trobat la determinada roba tacada de sang als soterranis, no descartava trobar-la en un moment de descuit o d’extrema confiança de l’agressora –que quedava clara qui era- o del còmplice despistat. Per tant, Naomí va distribuir entre els seus col·laboradors camuflats la foto de la sospitosa per si abaixava la guàrdia. Llavors, ja no calia muntar cap dispositiu de control.
Les inspeccions als armariets no havia aportat res concloent. Al del Vroderov, tal com s’esperava, no hi tenia cap muda de recanvi. I al de la Peninah Qadoshah, només hi contenia un necesser amb quatre clips i un raspall. Res de roba. Si així fos, l’haurien utilitzat per intentar-la localitzar amb l’ajuda dels gossos, que era la idea inicial de Naomí Amir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada