No’omí Amir va requisar el full de les entrades a Patologia sense haver d’escoltar els renecs i súpliques del patòleg. Allà hi havia una lletra comprometedora, la que va anotar la darrera entrada.
- A veure, qui et sol portar els malalts que moren a l’hospital i necessiten els teus serveis?
- Els infermers.
-Altre tipus de personal, no podria ser?
-I ara! Que et penses que això és una casa de barrets en què tothom fa el vol? –va dir el patòleg ben molest per la pregunta-.
-L’has vist mai aquesta lletra? –tot ensenyant-li l’última signatura que hi figurava a la llista-.
- No.
-Gràcies. Ens hauràs de perdonar però a aquest cos no li faràs l’autòpsia. Te’l requisem. Ens hauries de fer lloc, el jutge ha de venir a fer l’aixecament del cadàver. No toquis res. Per cert, me n’oblidava, hi eres quan l’han portat?
-No. Encara havia d’arribar. Començo a les 8 del matí. I per si no ho veus, l’hora anotada és de les 7. Apa, a reveure.
Amir va agrair al patòleg aquesta informació que els havia passat per alt. Era de vital importància saber-ho amb exactitud. De fet, al cos no hi havia aparegut el rigor mortis. Era una mort recent ja que malgrat el cos estigués dintre d’una nevera no s’havia refredat per complet.
Els de la científica van anar per feina. Van clausurar el passadís on va morir la Tatiana i la nevera on jeia el cos sense vida. Els pacients se’ls va canviar de planta provisionalment fins aclarir el succés. A la recepció de l’hospital hi van muntar un control policial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada