Part XIX

El lloc era força estrany. Feia anys era un descampat on hi creixien males herbes. Amb el temps, l’alcalde va decidir requalificar aquells terrenys. Hi va haver un concurs públic per veure qui s’enduia el pastís i al final, es va tornar aigua poll i només un algú amb molts diners s’ho va quedar.

Hi volien construir un complex d’oci. Un cinema, botigues i un restaurant; però el lloc era tan poc atractiu que van desistir. Naomí va consultar la documentació sobre el projecte i tota la paperassa que va generar una tercera venda dels terrenys. La cosa no quedava gaire clara de qui eren els nous propietaris, fet que va dubtar de la legalitat de la transacció.

Als voltants, l’ajuntament va remodelar uns pisos per fer-ho més atractiu als nous inquilins del projecte.

Van edificar un edifici estrany. Cúbic, amb finestres escasses gairebé sempre tancades i de vidres opacs. La gent que vivia als pisos més alts del voltant, podien entreveure una mena de claraboia central, amb uns quants arbres i plantes interiors. No hi havia gaire moviment. Les entrades i sortides es feien de nit i gairebé tothom eren homes. Les portes d’entrada estaven dissimulades amb el color general de l’edifici, d’un gris metal·litzat. En un altre costat, una zona allunyada de les mirades dels veïns hi havia un gual permanent en forma de queixal per on entraven bàsicament furgonetes i algun camió gros, d’abastiment de productes. A més, des del tren, es veia de passada i totes les mirades s’embadalien per l’excentricitat del projecte. Fins i tot l’alcalde n’estava cofoi de tenir una joia arquitectònica així.

L’edifici estava molt ben planificat. Semblava com si els serveis secrets d’un país l’haguessin construït. Hagai va poder visualitzar unes càmeres ben orientades i camuflades a diferents cares del cub. Des de dintre tenien una bona vista del que passava a l’exterior.

Ja era ben misteriós l’edifici...

Naomí va posar-se en contacte amb un dels denunciants. S’haurien de tornar a veure però en un lloc allunyat d’allà...