Part XXIII

Un dia a la tarda, Milly va deixar-se caure a la presó on la tenien tancada. Per a una policia entrar en aquell món l’esborronava. Malgrat ésser una policia curtida, aquelles parets, les reixes, aquella reverberació de manca de llibertat, li comprimia l’ànima.

Milly jugava amb avantatge ja que no es coneixien.

La va trobar asseguda a la sala de visites, amb un posat distant i muda.

-M’han donat records, Peninah.

La noia continuava sense respondre, amb el seu silenci aclaparador com els passadissos de la presó on estava. Milly se la mirava, ara sí, de cara a cara.

-M’han donat records per a tu...

- Sí, ja t’he sentit. Què vols?

-Una coneguda teva de Netanya, ara empresonada a Neve Tirzà....

-Ah molt bé. Res més?

-Ha cantat com un rossinyol. Ens ha explicat com funcionava el negoci, ella te’l va suggerir fa anys.

-Tant de bo es podreixi a l’infern, la mala puta! –va tornar a emmudir-.

Va doblegar les cames sobre la cadira. Se la veia d’una sola peça, un xiclet de taronja, amb el seu nou uniforme penitenciari.

-Peninah, pensa que li podem agreujar l’infern si ens expliques algunes coses que ens han quedat soltes...

-Com per exemple?

-Quan fa que dura el negoci, on guardes els diners de les comissions que rebies a canvi de desviar les donacions...

-Que no has dit que havia cantat?

- Sí. Però hi sorties molt mal parada. La seva merda t’ha esquitxat per complet.

-Collons d’Anastàsia! O Gueula, o Hannah... quin nom vols, en té tants...

-I com és això?

-A cada lloc on anava a residir se’l canviava.

-I Anastàsia és el seu nom verdader?

-Sí. Quan va arribar a Israel se’l va canviar per Esther. Aleshores vivia a Tel Aviv. Allà mateix es va casar amb el seu Dimitri. Ell no se l’ha canviat, el nom. Però sí d’hàbits. Abans era un trinxeraire i ara, un borratxo.

-Sempre ha estat un trinxeraire i ara, de més a més, és borratxo. –va aclarir-li la Milly-.

-Havia anat al psiquiatre. També era rus. Ella sempre l’esperava a fora de la consulta on visitava, a la universitat mateix.

-I per què hi anava al psiquiatre?

-Per no anar a la presó.

-I tu què vols fer per no anar-hi?, “tot i que ho tens molt malament”.

-Escapar-me. M’hi ajudes?

-Ui... no pot ser. Tant tu com l’Anastàsia porteu les mans tacades de sang.

-A Tel Aviv, van començar amb els negociets de la revenda d’objectes... Van començar a escalar posicions i, els nou vinguts russos –emergents-, els en varen expulsar.

-Quants anys fa?

-Uns 18 o 19 anys. Primer van haver d’aprendre hebreu i fer veure que practicaven el judaisme... pensa que van haver de “Tornar”...

-Per això el nom d’Ester?

-Evidentment. Allà s’hi van quedar uns quatre anys...

-A veure, no m’has dit que els en van expulsar fa 18 o 19 anys?

-No. A Tel Aviv van començar el negociet, l’altra cosa és fins quan s’hi van quedar, entesos? Continuo. Un cop els russos rics però no legals van aterrar al seu barri, els van encoratjar a anar-se’n a una altra banda.

-I llavors van anar a parar a prop de l’Hospital Laniado de Netanya. Quants anys més, allà?

-Entre la mudança i tornar a agafar les regnes del negoci, calculo que uns set anys. Allà em van conèixer a mi. Vaig començar fent infermeria. Van ser anys més tard que vaig fer medicina, l’Anastàsia em va pagar els estudis a canvi de fer-li de proveïdora...

-I com va ser la coneixença?

-En Dimitri es va tallar accidentalment i jo el vaig curar.

-Res més?

-Som paisans, també. –Va dir amb un somriure orgullós-. La meva mare és d’origen rus... Em deia que tenia molta traça atenent a la gent, que tenia paciència i per robar se n’havia de tenir molta. Jo sempre l’he coneguda com “Anastàsia”, però a la zona del Laniado es feia dir Hannah.

-Per què va marxar del Laniado?

-No ho sé. Crec que en Dimitri va ficar la pota... De fet no fa gaires anys que vivien al lloc on la van detenir. També els va costar tornar a reflotar el negoci però aquesta vegada van pujar molt ràpid. Tot va ser gràcies al joier Iuri Kassimov. Tenia un taller de joieria i fonia or. Tots els objectes, medalletes, cadenes d’or, monedes, etc. anaven a parar a les mans de l'Anastàsia o Gueula. Una part les hi vaig aconseguir jo mentre feia la residència de Neurologia al Laniado, robant-les als pacients que les dipositaven en caixes de seguretat.

-Quina poca seguretat no?

-En sabia la combinació. N’hi havia d’altres que oblidaven haver fet un dipòsit. Teòricament, el contingut oblidat anava a parar a la Fundació per poder finançar l’Hospital, però jo estava sempre alerta perquè això no es produís gaire sovint. Malgrat ja no visquessin prop d’allà, jo vaig continuar “cooperant”.

-En treies gaire profit?

-Em feien pagaments mensuals malgrat no aportés res. Quan hi havia quelcom substanciós, em donaven un 10 %...

-En efectiu?

-Sí. Quan la quantitat era massa desorbitada, la deixava a la Gueula o Anastàsia en dipòsit, a casa seva. Després, l’anava traient de mica en mica.

-I què hi feies al Rambam?

-El mateix que al Laniado. Aquí ningú em coneixia i podia actuar lliurement fins que...

-T’ho dic jo? Se’t va interposar una noia que sí coneixies. La Jehudith bar Israel, filla d’un pacient teva del qual també n’abusaves...

-Bé, no es pot dir així. Jo no li robava res perquè no tenia res...

-Ja ens entenem: la deixaves fora de combat. Què li solies receptar?

-Només s’ho prenia aquí. Li donava una dosi tan forta per tal que no recordés res durant una bona estona. Fins i tot dies...

-Algun tipus de coma?

-Podríem dir-ho així.

-Només?

Peninah va restar novament en silenci. Aquest silenci estava carregat de maldat.

Peninah Qadoshah va demanar anar-se’n de nou a la cel·la. No volia dir res més. Però, Milly encara no havia acabat.

-T’ho tornaré a preguntar: Només?

- Ja ho saps que no, l’autòpsia devia dir moltes coses.

-I la Tatiana?

-Va veure com agredia a la Jehudith. Era perillosa i se l’havia de silenciar.

-Sola no ho vas poder fer...almenys, transportar-la.

-Que va! l’imbècil del Vroderov el tenia ben amansit. Va ser ell que es va posar a la meva disposició...-va dir amb un somriure-.

-I qui va dur a la sala annexa d’Urgències a la Jehudith?

-El meu gatet. Mixo, mixo... i ell venia. És incapaç de matar ningú...

Milly va ser aquesta vegada qui va demanar sortir d’aquella habitació. No podia aguantar tanta sang freda i menyspreu. Sort que abans d’entrar-hi, va demanar poder enregistrar tot allò que s’hi parlés. Sí, ha jo sabia que era il·legal, que no es feia amb presència d’un advocat i altres animalades...Guarda’t d’un ja està fet.

De camí cap a Haifa, va respirar satisfeta.