A corre cuita van fer-li més proves i no van trobar res. Sols que la PIC estava pels núvols i això era inexplicable.
Dur-li un psiquiatre per la cara no havia estat una bona elecció. Tampoc no es podia refiar dels altres col·legues que havien tingut contacte amb l’altre doctor acomiadat. La seva opinió no era neutral ni de confiança. Allò s’ho hauria de manegar ell sol. Va decidir que una de les mesures que prendria seria que un psicòleg la visités de tant en tant. Alguna teràpia de relaxació li aniria bé. Saber afrontar les noves situacions tota sola seria la millor medicació que li podrien receptar, més i tot que qualsevol anticomicial nou de trinca.
Ara tornava a estar “online”.
-Ho sento molt, Jehudith. No tornarà a passar, t’ho asseguro –va dir el Dr. bar Hilel, més manyac-.
-I ara què vols, que t’aplaudeixi?
-No pas. Però de l’error n’ha sortit una idea que podria posar fi als teus problemes....Com ho veuries fer una teràpia de relaxació? Tenim un bon psicòleg que et podria ajudar a saber controlar aquests moments angoixants i fer-te disminuir la tensió. Què me’n dius?
-Sona bé. Havia pensat fer natació o aiguagym...diuen que va bé...
-Però hauries de tenir algun tipus de suport psicològic... els monitors de natació només són mecànics.
-Quan començo?
-Quan vulguis. El psicòleg pot venir a l’habitació i de moment fer la teràpia aquí. Quan et doni d’alta, dos o tres cops a la setmana...
-Si el noi és tan calladet com tu, he begut oli. Ara has fet un sobreesforç dient-me tot això, eh?
El doctor bar Hilel no va respondre. La Jehudith ho havia encertat de mig a mig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada