La ficció supera la realitat.
Gueula Karpov, també coneguda per Anastàsia, per atenuar la seva culpabilitat va esquitxar de valent a la neuròloga. Va explicar amb tota mena de detalls escabrosos, les pràctiques que empraven per estabornir les víctimes. “Tot ens ho va dir la Peninah, és tan bona doctora...”, va dir fent punt i final en la declaració davant del jutge. No seria només la Gueula Anastàsia Esther i Hannah que pagaria els plats trencats, amb ella, caurien tots els que van viure durant anys sense ser descoberts.
El judici a la Karpova es va fer esperar de valent. Més d’un any. Les seves mans les duia ensangonades permanentment. Era aquell vermell que per molt que freguis no s’elimina. Emprenyador i delator de la seva vida. Com l’Anna del conte del Barba Blava quan va descobrir que el seu espòs degollava a les seves dones al soterrani, de pànic li van caure les claus a terra i es tacaren de sang. L’esglai va ser que per molt rentar, la sang no desapareixia. Amb la Gueula li passava quelcom semblant amb la seva vida.
Amb el judici, sortirien tots els amagatalls que contenien ossos dispersos en totes les cases que va viure. Va haver de donar els noms dels desapareguts; gairebé una trentena amb 18 anys.
I això que Milly es va avançar en el temps. Va fer un somriure maliciós mentre seguia l’espectacle pels mitjans. “Quina reacció tindrà la doctora ara que descobrirà que la Milly la va enganyar?”.
Peninah Qadoshah tampoc no es va mossegar la llengua. Va escriure una carta ben llarga, en forma de Testament, enumerant els detalls delictius de més de 15 anys a la seva esquena. No va ser tan bona com es pensava. Les proves van ser concloents. No va dur guants amb l’assassinat de la Tatiana i un cop conscient, la Jehudith, esbravaria l’autèntica identitat l’agressora.
No va ser com aquell vers que en Daniel ben Ezra li va traduir feia tants anys, no. La teranyina que va teixir la malvada Anastàsia no suportava gaire pes. La perla, al final, va caure. Si llences una perla a la teranyina, per molt resistent que sigui el teixit, la perla cau. Només les metàfores aguanten. I la voluntat de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada