No recorda del què van estar parlant. No era important, segur.
La desconeguda amb qui havia parlat, tampoc en va perdre passada. Se’l va mirar de dalt a baix. Però els seus ulls se’l miraven diferent. Eren ulls que anaven més enllà de la persona. Ulls que assentien, que inspeccionaven, que palpaven el cos, com un metge fent una exploració clínica.
Amb aquesta idea va posar-se en camí. Li va passar pel cap, fugaçment, deixar-se caure a la Comissaria però ho va desestimar i, va preferir anar directament a casa seva. Bé l’hauria de condicionar de nou... Llavors sí, aniria a la comissaria i... Sorpresa!
Quan va tombar el cantó, un veí ja gran que vivia a la seva escala, li va dir que trobaria molts canvis. En Hagai no va entendre què volia dir però, li va seguir la beta. De fet, ja n’havia trobat molts de canvis durant la seva llarga absència.
Un cop acabada la xerradeta de rigor, Hagai va enfilar escala amunt.
El primer canvi va ser trobar-se una escala més neta. Més airejada i plena de llum. Una barana nova –bé, dues: La de la paret i la de l’ull de l’escala mateix. Era una escala més protegida...”potser hi havia algun malalt?”.
El segon canvi que el va sorprendre de veritat, era que la porta del seu pis no estava tancada en clau. La va obrir amb sigil. Estava neta com una patena, perfumada i tot. Potser els seus superiors li enviaven algú perquè en tingués cura. Va entrar amb l’equipatge tot deixant-lo a terra, en un racó i va començar a filustrejar a poc a poc. El menjador, sense una ditada de pols. Acabat de pintar recentment amb tons clars. Tot brillava.
Tercer canvi. El mobiliari no era el mateix. Era més modern però guardant un estil clàssic. Les cadires estaven ben posades al voltant de la taula rectangular, amb un gerro de cristall al mig. No s’ho podia creure...
Però no. Allà hi havia un secret que volia esbrinar.
De sobte va sentir que la dutxa anava. Va desenfundar la pistola reglamentària, amagada en una butxaca de la seva motxilla i va anar a la seva habitació.
Quart canvi. La seva habitació, malgrat la neteja acurada que havien practicat, estava intacta de quan va marxar. Què volia dir allò? Va resseguir les habitacions. Va quedar-se bocabadat en descobrir que al seu pis hi vivia algú. Segur que devia ser una dona. Massa ordre. En l’habitació de convidats, hi va descobrir dos llits. Eren els dos llits que sempre hi havia hagut, però diferents. Diferent era la decoració, la roba, els armaris, la il·luminació, tot. Els llits estaven fets. Mentre encara sentia com la dutxa anava, va desplaçar-se cap a la cuina. Hi havia flors en una gerra, potser de feia alguns dies ja que no es veien fresques. La nevera..., les neveres, plenes amb els queviures adequats. Els làctics en una i la carn, a l’altra. També semblava més gran... Allò no li feia gaire gràcia. No podien ser “okupes” ja que aquells vivien en pisos com si fossin un abocador. Qui era la noia o noies que s’havien instal·lat a casa seva? Tenia tanta curiositat que va anar directament cap a la dutxa. Les mampares estaven obertes. Qui podria fer una cosa així, l’aigua queia per totes bandes i el baf s’escampava. Finalment, la dutxa va acabar de rajar. Amir es va col·locar de manera que la noia que en sortís no el pogués veure a la primera.
Era molt jove, però ferma. Un cos esplèndid la feia apetitosa. Sabia cuidar-se bé! “A casa dels altres...qualsevol”. Com que el passadís era força fosc, va obrir-ne el llum. Sort que no va mirar gaire i va anar directa cap al menjador. Allà mateix va acabar d’eixugar-se el cos moll. No se’n va saber estar d’observar-la detingudament i copsar cada racó del seu cos encara verge. La va deixar al seu aire mentre ell fugia cap a la seva habitació intacte a guardar-hi els seus patracols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada