Part XIV

Aquell dia, el Dr. bar Hilel va venir acompanyat d’un altre doctor.

Jehudith el tenia vist de quan feia les seves visites com a voluntària i, per tant, no la podien pas enganyar. Solia passar a veure l’estat d’ànim dels pacients ingressats a la Unitat d’epilèpsia. Misgueret els va comentar que hi havia molts pacients que abandonaven el tractament quan els efectes secundaris sobrepassaven els límits de tolerància. Llavors se’ls havia d’aconsellar que el recomencessin de cap i de nou. I llavors hi intervenia el psiquiatre per tal d’animar-los a continuar endavant. No entenia per quin motiu hi anava, ella no era pas epilèptica! Tenia crisis per culpa d’una lesió.

Era un home molt seriós i només de veure’l ja se li posaven els pèls de punta. Recordava com aquell que havien acomiadat l’havia amenaçat de dur-la-hi si no es prenia la medicació.

-Com et trobes avui, Jehudith? –li va demanar per enèsima vegada el Dr. bar Hilel-.

-Avorrida. El que no entenc és perquè m’hi haig de quedar durant tants dies aquí.

-Per controlar que et curis del tot.

-Això meu no té cura. Em van agredir i les seqüeles, em van regalar les convulsions. Què més voleu, ara podreu experimentar amb mi!

-No t’ho prenguis d’aquesta manera, dona. Jo només vinc perquè ajudar-te a prendre la medicació que et van prescriure –va dir l’acompanyant-.

-Què? Qui me la va prescriure l’han acomiadat. Jo no em penso prendre cap medicació. Us heu equivocat de persona.

-Bar Hilel, el Dr. Katzmann em va passar un informe on explicava que patia forts problemes mentals a causa de la seva epilèpsia.

-Això és mentida. Aquell imbècil no en feia cap d’informe. La Dra. Misgueret li va demanar la carpeta dels meus seguiments i li va dir que ell no s’apuntava res, que prou memòria tenia per decidir què calia fer. I jo no en tinc d’epilèpsia. Els únics problemes que tenia era amb aquell desgraciat! Com més li demanava que m’expliqués les coses, coses rares que em passaven, em deia que no n’havia de fer res. Que només havia d’obeir-lo i prou. Quan prenia el Keppra vaig tenir diversos atacs i sabeu què em va dir? Això et passa per no haver fet bondat en el passat. Si haguessis fet allò que et demanaven, ara estaries ben sana. I segons ell, què hauria d’haver fet, en el passat?

-A veure Jehudith, ara ens ho mirarem....-va dir en calma bar Hilel-.

-Això ja us ho hauríeu d’haver mirat abans de venir!

Els dos doctors van sortir a fora. Jehudith no es trobava bé. Es va aixecar un moment per anar al lavabo. Va vomitar.

Els informes que tenia bar Hilel no deia res del què afirmava el psiquiatre. El mateix psiquiatre recorda haver tingut un informe d’una altra pacient amb uns problemes molt grossos, però cap de la Jehudith. Potser un comentari mal intencionat del Katzmann... Li volia recordar com n’era de despistat –i bocamoll- però en bar Hilel ja havia entrat de nou a l’habitació. Jehudith havia caigut. No estava conscient i tampoc era una crisi. Va mirar-li les pupil·les i les tenia amb una forta anisocòria.