Era cert, el doctor bar Hilel era car de veure. Passava en compta gotes a visitar els pacients ingressats. La Dra. Misgueret li havia encomanat dedicació exclusiva a la Jehudith per poder-la compensar del mal tràngol passat amb l’altre doctor, per fi acomiadat. I cada vegada que la Jehudith li volia preguntar una cosa, aquest ja havia traspassat la porta. Estava negra. No sabia com el podia retenir per fer-li llum als seus dubtes, que eren molts.
Les hores eren molt lentes de passar i l’avorriment traspuava per tots els porus visibles de la Jehudith. En Hagai Amir-Baraq, a l’hora de dinar se n’anava al restaurant i de nit, a casa seva, ocupada per la seva germana. Des de l’ingrés de la Jehudith, casa seva estava feta un llardó. Ara sabia qui feia la feina de deixar-la lluent com un mirall. Naomí no s’aixecava de la cadira per treure la pols. Els plats estaven sense rentar a l’aigüera i si en necessitava un de net, l’agafava i li passava el fregall. El got sempre feia servir el mateix. I així ho feia amb tot.
Hagai li va recordar on vivia diverses vegades i ella enfadada o enfonsada segons com es mirés, li ventava que si feia nosa la seva presència, només ho hauria de dir. No era ben bé veritat això, però volia que allà on vivia fos un lloc habitable i no un pis “okupat”. En els seus tuguris de feina ho tenia més ben posat que casa seva havent-hi una dona que ho podia fer perquè no havia d’anar a la feina. Allà enfonsada no arreglaria res i encara menys si no li donava una mica més d’informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada