Part XVII

Naomí va tornar al seu despatx amb l’excusa d’ordenar-lo. Estava tancat en clau, tal i com el va deixar setmanes abans.

Xomer, el sergent que li feia de xofer, va plantar-se-li a la porta per si necessitava ajuda.

-No cal Xomer, avui no anem enlloc. Jo només he vingut a ordenar tot això.

-Sembla que ho hagis fet expressament, de venir. Avui el comissari està a Jerusalem en un congrés sobre seguretat internacional.

-No. Simplement vull deixar el despatx net i polit perquè el proper que l’ocupi pugui dir que la dona que hi havia abans era primmirada. I ara fes el favor de sortir, vull estar a soles amb les meves coses...

Xomer no hi va tenir cap inconvenient, de sortir. Ell s’havia portat molt malament quan el comissari li va desmuntar la investigació.

Cert, va endreçar i netejar el despatx de dalt a baix. Va brillar com mai no ho havia fet. Els papers al seu lloc –als arxivadors i classificadors.

Pel que va deduir, no tothom sabia que l’havien expedientada ja que va trobar molts papers i comunicacions que li havien fet arribar per via telefònica, de preguntes fetes a diferents fonts sobre el cas que per segons qui feia nosa la seva tafaneria.

Finalment va sortir amb una capsa plena de records i els papers de la investigació que la van obligar a deixar.

Mentre sortia d’allà, uns quants agents van aplaudir.

-Aplaudiu per què me’n vaig? Que bé, ara es veu on és la veritable companyonia. Gràcies pel vostre suport! –Va dir irònicament-.

-Així ens pagues la feina que hem fet d’esquenes al comissari? Totes les notes, missatges te’ls hem recollit per a tu, perquè des de fora, segueixis el fil que no t’han permès desfer. Sàpigues que la teva expulsió només tindrà vigència fins que els delinqüents puguin esborrar les proves del delicte. Després tornaran a trucar al comissari dient que ja pots tornar a la feina.

-Gràcies i fins per sempre–va dir commoguda No’omí-.

Un cop al carrer va enfilar direcció casa seva. Tal com havien convingut, en Hagai l’esperaria dintre d’un cotxe llogat per a l’ocasió.