Un cop acabades les visites, Amir va anar a parlar amb la doctora Misgueret. Tenia novetats. L’agressor devia de ser més alt que la víctima. Hi va haver acarnissament ja que el forense hi va trobar molts cops amb un objecte de vàries cares. La part interna de l’os parietal amb la unió amb el frontal sol ser més gruixuda i per tant l’agressor o agressora sabia què es feia. Les característiques anatòmiques de la víctima així ho feien pensar. Per tant, la persona que la va matar podria ben ser un metge o una infermera pels seus elevats coneixements d’anatomia cranial i sobretot, perquè ningú més pot tenir accés a Patologia. Ha de ser algú que es conegui l’hospital de cap a peus.
- L’has vist mai aquest traç de lletra?
- Sembla molt ben feta...
- Què vols dir?
- Vull dir que...podria saber de qui pot ser.
Misgueret va ruboritzar-se en pensar que la lletra era la que solia fer la Jehudith però amb una diferència. Aquella era cursiva i la Jehudith sempre la feia quadrada; deia que la lletra cursiva li costava molt de visualitzar i per tant sempre la feia quadrada. Que si hagués d’escriure per obligació amb aquells gargots, hauria de mentalitzar-se a fer cal·ligrafia. Allò que tenia al davant semblava això mateix: cal·ligrafia.
-No pot ser! No dius que la Jehudith està inconscient a Urgències amb un TCE d’extrema gravetat?
- Sí, és clar. Però la podria haver fet abans...
- A quina hora t’has assabentat que estava a Urgències?
- D’hora. M’ho ha vingut a dir un alumne meu.
- A quina hora? És important.
-A veure. Jo m’he llevat a les 6. –Va dir com si pensés en veu alta-. Entre que m’he dutxat i he arribat al meu despatx ha passat força estona. No he mirat l’hora. Podrien ben ser dos quarts de set ben llargs. Sóc bastant rutinària.
-Tenies guàrdia?
-No. Des que vaig començar a treballar aquí, dormo als llits de les guàrdies. Li ho podries preguntar a la Raquel Tzaror, ha estat la infermera que l’ha atès a Urgències.
- Ja hi he parlat.
- I què t’ha dit?
-Que està enfeinada... –va mentir Amir-.
-Deixa-m’ho comprovar. Quan li han fet proves, l’hora hauria d’estar en alguna banda. Un moment...
Misgueret va obrir l’ordinador per comprovar les dades que li demanava Amir.
-L’hora exacta que la Tatiana ha descobert l’engany devia ser allà un quart de set aproximadament. Crec que l’ha dut ella mateixa a urgències. Jo no hi era. Quan hi he volgut contactar per saber més detalls del què havia passat, estava il·localitzable.
- A quina hora l’han atesa, no ho especifica? Només et demano això!
-Dos quarts de set.
-Un quart d’hora per dur-la a Urgències dins del mateix Hospital? I els malalts ja estan llevats?
- Sí. Passen d’hora a posar el termòmetre, a les sis.
- Qui fa la ronda?
-En teoria les auxiliars...i algun metge, en cas que durant la nit hagin sorgit problemes. A quina unitat d’hospitalització ha succeït?
- Ni idea, no m’ho han dit..-va dir sortint-se per la tangent, Amir-.
- Vaja, que poc formals...
Misgueret estava desconcertada. Al final se li va acudir trucar a la seva font d’informació original ja que no podia contrastar cap informació verídica o impressions amb la Tatiana.
-Un moment... –va marcar l’extensió per localitzar a Vroderov-. Podries venir un moment, vull aclarir una cosa. Estic al meu despatx. Sí, gràcies. Vindrà qui m’ho ha dit.
Al cap d’una estona va aparèixer el Dr. Vroderov, tot elegant i educat.
-Sempre ets tan educat amb les desconegudes? -Li ventà Amir després d’apartar la mà després d’ésser besada per aquell doctor-.
- Sóc educat amb tothom...
- Sí, amb la Jehudith també, m’han dit... –va dir Misgueret amb ironia-.
-Aquella pesada...ja et vaig dir que no em semblava bé que aquella nena rondés als malalts! –va dir amb to crispat-.
- Però que no vam quedar que qui els rondava era una altra? Em vas dir que tenia aires de doctora... I prou. Veig que has canviat de parer i també t’has canviat de roba...
-Una pacient ha vomitat...
- Un moment, m’ho deixes comprovar? –va dir Amir ficant-li el nas per sobre la roba-.
- Quantes llibertats, què t’has cregut! –intentant apartar la policia-.
- Ho sento, però només fas olor de xampú. Els vòmits deixen un toc àcid encara que un es renti...
- I només t’ha tacat la samarreta! Vòmit selectiu. No duies bata?
Un gran silenci aclaparador va deixar parades les dues dones. Amir va notar un estrany canvi de to amb la conversa entre Misgueret i aquell altre doctor.
- Hauria d’anotar el teu nom –va dir Amir a Vroderov-. Haig de fer-te algunes preguntes.
- Endavant. Sóc el doctor Mikhail Ramkievitx Vroderov i estic fent l’especialitat de neurologia.
- “Un altre rus, sembla que portin mala estrella aquests”. Molt bé. A quina hora t’han explicat això de la Jehudith?
- M’ho ha explicat la Tatiana, la que heu trobat en un compartiment del dipòsit.
- Tornem-hi. Quina hora era?
- A dos quarts de set, aproximadament.
- Tan d’hora véns a l’hospital? Ets admirable... I heu parlat gaire estona, del tema?
- Estava de guàrdia –va matisar Misgueret-.
- No gaire... Uns 10 minuts...
- Caram, quanta conversa! I què t’ha dit?
- Doncs això.
- Només?
-Bé, de com ha passat el succés...i que l’ha hagut d’embenar el cap. Que ha tingut molta feina en transportar-la perquè pesava molt... –va continuar en Vroderov-.
- M’estranya, la Jehudith és bastant prima... I no tenia prou força?
- Això no m’ho ha dit.
-Escolta Vroderov, ja sé que saps dir moltes mentides, però això no es tracta de començar de nou ¡ no ha passat res. Hi ha un mort i mig...i tu saps més coses de les que amagues.
- Jo només sé el què m’han explicat. De debò, Misgueret. Ho sento, no us puc ajudar més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada