Va passar tres setmanes balsàmiques al final del món.
Entre sessió i sessió es dedicava a visitar indrets de la Ciutat Eterna que mai no va tenir temps d’anar. Mirava de comprar roba nova però amb les noves modes tan incòmodes com hi havia va decidir entrar en una sastreria i confeccionar-se la roba a mida. Com un dandí. S’havia acabat vestir de comando, amb roba informal, texans...ara volia ser un home.
En vigílies del Xabbat, Jerusalem s’omplia de policia i d’uniformes verds que tan bé coneixia.
Una policia, educada i prima li va demanar que s’apartés a un costat perquè havien detingut un activista i necessitaven espai per transportar-lo. Una altra evocació a la seva “Misgueret”. Va somriure-li maliciosament.
La dona se’l va quedar mirant perplexa i no va fer cap comentari.
Per què aquell record se li havia fet tan present? Per què la recordava amb tanta insistència? Serà que el destí li havia de conduir cap a ella?
Tot recordant se li va plantar una altra policia de mides enormes, grassa i lletja...
-Tens algun problema?
- A mi m’ho dius?
-A qui, si no?
-No sé, però la teva col·lega m’ha recordat vagament a una persona que fa molt temps havia tractat.
-Ah, pensava.... No ens agraden els comportaments masclistes.
-Jo no sóc masclista.
-Millor.
-Au doncs, aparta’t que fas nosa...
-Als seus peus, agent.
-I no te’n riguis de mi, entesos o et faré detenir!
-No era la meva intenció però m’has fet gràcia perquè em repliques igual que la meva germana.
-Pobra noia, amb un germà tan pesat...
-Ella també és policia... Crec que està a Haifa...
-Només creus? A quin món vius, noi? Que no us feu?
-He estat fora d’Israel durant un llarg període de temps...
-Vols dir a la presó? –va interpretar la policia grassoneta-.
-No –ensenyant-li molest la seva cèl·lula d’identificació-.
-Cap més comentari, Comandant Amir –tot posant-se en ferm-.
-No calia... Estic de vacances... però si necessiteu algun cop de mà...
-No cal, tot controlat.
Hagai Amir-Baraq estava poc acostumat a tractar amb dones, tan si eren lletges i obeses com seques com un clau. Tantes estones en solitari, li havia fet oblidar el tracte humà. Li va fer gràcia la sortida de l’agent comparant-li la seva absència amb una estada a la presó. La seva soledat era el més semblant. Només semblant perquè a ell no el vigilaven a les 24 hores al dia sinó que era ell que feia aquesta tasca.
Un cop va haver passat el seguici policial, ell se’n va tornar al balneari. Es feia tard i no volia fer anar malament al personal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada