Des que li van proposar aquella missió no havia posat els peus a la seva pàtria. De fet ja no llegia atemptats sagnats com aquells que van tenir lloc anys després de la signatura dels Acords d’Oslo; el mur de seguretat que tothom era capaç de criticar donava els seus fruits. De tant en tant, algun eixelebrat posava a prova la seva valentia, intentant fer entrar alguna motxilla amb explosius però res comparat amb els cossos escorxats dels autobusos o restaurants.
La feina la portava molt endins i cada àrab que veia amb un posat o acció sospitosa, ja el feia mal pensar. Aquells eren treballadors que gràcies tenien a Israel per ocupar un lloc de treball tan cotitzat i que donava tantes propines, sobretot d’estrangers ben acomodats. Tampoc no podia badar, ja que hi havia molt antisionista pel món que disfressats de turistes, intentaven minar la seguretat d’Israel. “Aquests sí que eren perillosos i no aquell poca pena que investigava sectes en un indret perdut en el nord de Grècia. Quines ganes de perdre el temps!”, es deia a si mateix.
I mira que hauria de ser fàcil deixar fluir el temps, lentament i assaborir la salabror de l’aire de pujava per la calor abrasadora del balneari. Aquell mar que donava vida encara que l’anomenessin, Mort -en terminologia occidental. Uns n’extreien minerals i d’altres, fang per als massatges curatius. Com el seu, que de tant estrès i burocràcia oficial li havien aparegut tot de grans a la pell.
“Com deuria estar casa seva? Plena de pols, teranyines i aranyes ben grosses de menjar insectes que haguessin entrat furtivament per una escletxa. Com xisclava la soldat Misgueret el dia d’aquella broma!” –mentre reia per sota el nas, l’escena recordada-. “Què hauria estat de la seva vida? Ves quines preguntes, li venien al cap, després de tants anys!”... “Aquell secall de noia que ningú donava ni un xèquel per ella i encara menys, en destresa militar; pobra, no podia ni sostenir una pistoleta. No sabia com havien permès que una noia així fes el servei militar obligatori!
És clar que els anys passen per a tothom igual...ara que tenia temps per a recordar antigues batalletes, es podia entretenir per suposar com li hauria canviat la vida. Seria prima o grassa. "Les dones, quan passen dels quaranta, s’engreixen, sobretot si han tingut fills. N’hauria tingut, de fills? I marit? Tan distant com es mantenia amb la resta de companys, ho dubto. A què es dedicaria?" Feia de mal dir, tampoc no la coneixia tant com això. Un cop a casa, es posaria les piles i miraria de trobar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada