La veu d’alerta de la noia no es va fer esperar. Amb mitja hora, Milly va arribar-se fins a Haifa.
Milly feia molt temps que estava esperant aquella confirmació ja que la Gueula o Anastàsia no li volia col·laborar.
Milly va pujar com un llamp fins el pis de la Naomí Amir. Just davant del pis, la porta es va obrir.
-Per fi, Milly...-va dir-li amb una veu que traspuava dolor-.
-Dona, Jehudith, què t’ha passat? –va contestar Milly, tot abraçant-la-.
-Les neurones han estat de festa...
-No portaves el braçalet, oi?
-Sempre truquem a l’ambulància. El braçalet per si sol no serveix de res, passa...
-Qui és? –va dir tot adreçant-se a la Jehudith-.
-M’ha dit que era el germà de la Naomí. Tu sabies que en tingués un germà?
-Naomí té molts germans, ella n’és la gran.
-Es diu Hagai. Passa Milly, ell t’ho explicarà millor que jo i, en tot cas després, afegiré la cirereta del pastís.
Hagai va explicar-li tot el periple. Des de la seva trucada que la va trasbalsar tant fins el darrer atac. Milly va saber de seguida per on anaven els trets.
-Milly, ara ve allò que et volia comentar. Fa uns tres o quatre anys que ma mare em deia que al pis, quan obries la porta de l’escala, se sentia una pudor molt rara, com de pota de pollastre escalivada. Ja saps que la matèria orgànica quan es crema fa una olor especial. Doncs ella em comentava això. Que li venien nàusees a l’hora de dinar perquè el menjar agafava aquell gust.
-No podies precisar més. Tres o quatre?
-No et serveix, l’explicació?
-Sí, que em serveix, però si hi hagués més precisió, millor encara.
-Recordo que a la teva mare no li agradava escalivar potes de pollastre perquè deia que li recordava la Shoà. Que era una pudor que la portava molt a dins de l’ànima i la Gueula sempre que feia brou –o això deia- només per tocar els nassos, escalivava les potes i els colls per netejar-ho de plomes o del que fos.
-Tens raó, Jehudith. Ma mare era filla de supervivents... és com si hagués heretat la pudor de socarrim dels cossos cremant-se als forns. Si poguessis establir quan van aparèixer les pudors... m’ajudaries molt.
-Hauria d’estar de nou al pis de ma mare. Encara el teniu precintat? M’hauria de situar de nou. Ho podries arreglar?
-I tant. Quan vulguis venir, li diré a la Naomí que t’hi acompanyi, així si sorgeix algun problema, ella estarà al teu costat... Guaita, ja ha arribat!
Se la veia cansada i de molt mal humor. No va acostar-se al menjador a saludar a la seva amiga sinó que es tancà a la seva habitació.
Milly, Jehudith i Hagai es van quedar parats de la seva reacció.
Van quedar en silenci. No sabien què dir. Va ser la Jehudith que va intentar carregar de positivitat a l’amfitriona.
-Deixa’m tranquil·la, Jehudith. No estic per romanços!
-Només et volia ajudar... Per cert, no sabia que tinguessis un germà tan ben plantat!
-He dit que em deixis sola. No m’entens!? Ves-te’n!
Jehudith no es va fer pregar més. Ella també va desaparèixer, tancant-se a la cuina. Avui res no li sortia bé. La trucada de la Milly al matí, els dos atacs, el mal de cap persistent cada vegada que es posava nerviosa o que se li creuaven els cables. Estava desesperada perquè la Tzipi Misgueret se n’havia desentès i a sobre la va derivar a un cínic tocat de l’ala que la tractava tan malament. Quan realment necessites algú, aquest desapareix “i llavors et diuen que sobretot, truca i, ara busca qui té l’as!”....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada