Part VII

La resta de dia va transcórrer sense cap sotrac. La trucada de la doctora no es va produir. El telèfon va quedar mut com el silenci de la noia.

Cap al vespre, va aixecar-se i es dirigí cap a la cuina. Tenia gana. Va trobar-se a Hagai sopant amb qualsevol cosa que havia trobat a la nevera.

-M’ho podries haver dit que tenies gana -va dir com si no hagués passat res-. T’hauria preparat alguna cosa decent i no això...

-Tranquil·la, ja hi estic acostumat. Au seu, seré jo que et prepararé alguna cosa, et veig apagada...

-Doncs el meu cervell avui ha estat de festa, amb tanta pirotècnia que ha gastat!

-Tens un humor molt estrany. Després de tenir dues crisis encara fas broma?

-Dues? He tornat a convulsar?

-No. Deies que a casa hi havia un incendi, que es cremava alguna cosa...

-Això he dit?! –amb posat dubitatiu-.

-I quina pudor senties?

-Com de pneumàtic, de goma... –I tot meditant un moment, va anar a buscar el mòbil que no trobava al mateix lloc on l’havia deixat al matí-.

-Què cerques?

-El mòbil. Haig de fer una trucada important.

-Té. Te l’havia agafat jo. Amb el primer atac, m’he espantat molt i he trucat al número de “Urgències Tzipi” i encara no ha contestat.

-Ah, entesos. Fa temps que no m’agafa les trucades. Encara no sé com el vaig eliminar...

Finalment, va marcar el número.

-Milly? Hauria de parlar amb tu. M’ha passat una cosa molt rara...