Quan ell va decidir que de vacances ja en tenia prou, va agafar els trepants i es dirigí cap a Haifa, ciutat on feia de policia la seva germana gran.
Gairebé ni la recordava. Sabia que no li agrada dur els cabells llargs, que sempre els duia curts. La roba tampoc era el seu fort. Vestia com li venia de gust, amb poc estil femení, sense tenir en compte els complements que li quedaven bé.
A Jerusalem mateix va agafar el tren fins a Tel Aviv-Haganah per fer un transbordament fins a Haifa-Hashmonah, estació que queia a prop on ell tenia la casa.
Durant el trajecte més aviat curt fins a Tel Aviv s’embadalia mirant per la finestra com aquell qui posa els peus a Israel per primera vegada. No semblava conèixer el seu propi país. Israelians xerrant amistosament amb altres àrabs, àrabs que tenien xicotes jueves i a l’inrevés. Tant havia canviat el seu país? Potser estava en un somni? Ja ho deia El Savi dels Savis: La fera conviurà amb la gasela i hi haurà abundància... Potser la profecia s’hauria acomplert, per fi, amb tants tractats que havien signat! No ens desenganyem, però. Prou sabia que el jovent té unes idees molt avançades. Quan aquests es topin amb la tradició més visceral –sobretot els àrabs- enviarien a pastar fang tot aquest llibertinatge.
La segona part del trajecte va ser més avorrida. I llarga. Per matar el temps i fer-lo més passable, va conversar amb una noia més jove que ell. Ella en un principi s’enduia feina i només estava per aquells fulls, però a mesura que en Hagai l’anava punxant, va aparcar els fulls i li seguí el fil. La conversa es va convertir aviat en una excusa. Xerraven de coses del país i dels canvis, del temps que feia, etc. La veritable raó era repassar-la de dalt a baix, tan de temps sense veure dones de veritat, li havien despertat curiositat. Se la veia seriosa. Intel·ligent. Educada. Amable però distant...
Ella també va baixar a Haifa, però una estació abans que en Hagai. Es van acomiadar desitjant-se sort amb una encaixada de mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada