Milly va telefonar al sergent Xomer. Volia saber què li passava a la Naomí. Aquest va ser molt clar: “El comissari li donava una setmana de temps perquè ordeni el seu despatx ple a vessar de paperassa. Si al cap d’una setmana no ho ha fet, la suspendrà de sou i feina per uns quants mesos per escarmentar-la. Naomí no se li ha posat bé, com pots imaginar-te. S’han escridassat i tot al mig del passadís, davant de tots els companys. Ha estat una escena....!”.
Hagai no es va creure del tot aquesta excusa. Per una ximpleria així no amenaces ningú d’expulsar-la del cos...hi devia d’haver algun rerefons d’incompatibilitats d’interessos, una investigació que no interessava fer sortir a la llum.
-Mimí, au va surt, ja ho arreglarem –va dir en Hagai a la seva germana-.
-Aneu-vos-en, tots! Vull estar sola.
-Mimí, em vols esguerrar la tornada?
-Vols parar de dir-me Mimí? –va dir Naomí al seu germà- Quan eres petit potser t’ho permetia, però ara, un home de 43 anys, no.
Finalment va obrir la porta.
-Per fi! Almenys digues-m’ho a mi, què ha passat.
-Passa...
I la porta es va tornar a tancar.
Déu sap l’estona que van estar en silenci o parlant en xiuxiueig.
Milly no sabia què fer. Podia anar-se’n sense acomiadar-se però hi havia la Jehudith plorant a la cuina. Ella almenys sí que necessitava ajuda!
-Jehudith, vols que anem a menjar alguna cosa a fora? Naomí i el seu germà s’han de dir moltes coses... –va dir Milly sense que de dintre n’obtingués cap resposta-. Jehudith?...
La porta no s’obria i de dintre no se sentia cap soroll.
“Potser s’ha adormit...”.
- Jehudith?, Jehudith, et trobes bé?, Jehudith obre la porta!!!
Els crits desesperats de Milly va alertar a Hagai que sense pensar-s’ho dues vegades, va esbotzar la porta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada