Part VI

Un cop dintre a l’habitació va obrir-ne el llum. Era una bombeta de les d’abans, poc lluminosa, d’una tonalitat grogosa. El seu vell ordinador no hi era. Ni el llum de peu. Ni altres coses que pensava que hi eren. Només la fotografia de la seva graduació a l’exèrcit, amb flors seques i les seves medalles. Semblava un altar. “Potser sa germana creia....”.

De sobte va apagar el llum. Notava que alguna cosa es movia pel passadís. Aquella ocupa neta anava a la cuina. Va obrir la porta sense fer soroll i va intentar posar-se a la seva esquena. “Vull saber què passa, qui és i amb qui viu”, es deia mentre prenia posicions. La noia continuava al seu ritme. Va agafar una ampolla d’aigua i se’n va posar en un got immens –un got molt estrany, amb numeració en ml, un got calibrat-. “Quanta aigua que beu i no en té prou amb la que s’ha empassat a la dutxa?”. Se la beure amb calma. Tot seguit, va tallar-se un kiwi i un mango a daus amb una mica de sucre candi per sobre. I finalment va fer-se un cafè Expresso amb aquella aroma tan característica i, se’l va acompanyar amb un bol de llet. “Potser fa règim?”....

Al cap de poc li va sonar el telèfon mòbil. Va anar directament a la seva habitació, la que havia estat pensada per allotjar-hi els convidats. Una musiqueta tota divertida havia substituït el so característic del telèfon antic, el de tota la vida.

-Hola, estava a la cuina, esmorzant –deia la noia a una altra veu-.

I continuava.

“Sí, ja ho sé que l’haig de dur a sobre...No hi estic acostumada...sí, ara me’l posaré, el braçalet, no pateixis....”-i la veu va penjar-.

“Maleït braçalet! No serveix per a res, només perquè arribin tard...”. Va dir en veu alta.

Hagai va deduir que la malalta era la noia jove i que per a ella, havien tapat l’ull de l’escala amb baranes altes. Un braçalet per avisar a un doctor...quina malaltia patia? De fet no semblava cega, hi veia bé; no s’havia pas punxat amb insulina: menjava fruita ben dolça. Llavors devia ser una malaltia imprevista...

El mòbil va tornar a sonar. Ella estava absent de la cuina. “Merda de mòbil!”.

-Sí, digues, qui ets? –i la conversa seguia- Ah, Milly quina sorpresa! Poc pensava en tu. Sí digues. Ostres noia, la vida m’ha canviat de la nit al dia. De neguit, insomni, preocupacions a extremada tranquil·litat en pocs mesos, sembla increïble. No m’hauràs trucat per saber si porto el mòbil a sobre, oi?, No? I doncs? Ah bé, pel braçalet... Tampoc? Doncs em dono...Per ma mare?....ah, voldràs dir per la teva! Sí... és cert. També és cert que m’hi estava molt poc per casa; crec que ja us ho vaig comentar al seu temps. No em diguis que no has fet parlar a la Gueula? I què t’ha dit?...Per què insisteixes tant? Si ella ja t’ho ha dit per què vols que t’ho digui jo? Jo no sóc pas ella!!! –i va penjar-.

Estava furiosa.

Se la veia nerviosa, fins i tot, el rostre se li havia envermellit. Es duia molt sovint la mà al front. Va anar al menjador i es va asseure en un sofà, allunyada de la finestra. La llum la molestava i, continuava sense dur el braçalet.

Hagai, es col·locà darrera seu. La va veure plorant. “Per què cony em pregunta tot això? No li ho va explicar aquella carnissera? Jo no hi tinc res a veure! Jo era la víctima! Algun tracte de favor a canvi d’encolomar-m’ho a mi. N’estic segura!...”. Hi va arribar una mica de calma. Tot d’una ho va veure clar: “Tantes atencions, tantes comoditats i tot per treure’n alguna declaració...només miren pels seus interessos. Quan tinguin el que volen, em deixaran al carrer i, llavors, el braçalet, si serveix per alguna cosa, que ho dubto, ja no serà necessari perquè els que viuen al carrer, deixem de ser persones per considerar-nos “gent”, paràsits...”.

Finalment, Hagai va decidir que havia d’actuar. “En el moment que s’aixequi, la immobilitzaré”. Però la noia no s’aixecava, continuava pensativa, inexpressiva, lluny d’allà. D’una revolada, s’aixecà i anà directa cap a la cuina. No va veure que en Hagai l’apuntava amb una  9 mm. Va estar cercant alguna cosa petita que tenia amagada en un racó d’un armari. Sobtadament, va fer un gest estrany, com un rebot cap enrere. Va caure a terra. En Hagai s’hi va acostar per intentar reanimar-la però va descobrir que la musculatura estava rígida a les totes les extremitats. No respirava... els llavis se li van amoratar.  Al cap de poc que per a ell va ser molta estona, va començar a convulsar violentament. Totes les extremitats es movien. Per la boca li sortia dolls de saliva ensangonada. “Ara entenia per què tantes precaucions: era epilèptica!”... Abans de caure en un son profund, va adonar-se que s’havia orinat a sobre. Mentre jeia sense sentits, va inspeccionar tota la cuina. En algun lloc hi devia haver algun medicament en cas d’emergència. O un telèfon de contacte. Després de molt regirar, va trobar un cartell amb una fletxa, que deia: En cas d’emergències, això! I, aquest “això” eren unes injeccions ja preparades. I en cas d’un Status E., aquesta altra...

No sabia quan s’havia d’injectar. Abans o després.

Li va remenar el mòbil i va trobar un contacte: Urgències Tzipi. I va provar sort.

“Has trucat al número de la Doctora Tzipora Misgueret. En aquest moment estic ocupada, quan pugui t’atendré, gràcies”. “Tzipora Misgueret?, la soldat esprimatxada?. O sigui que és doctora, caram, caram, aquesta dona...m’agradarà tornar-la a veure després de tants anys!”.

L’espera es feia eterna -per qui espera- però, per qui ho pateix, el temps no passa, s’estanca, com si mai no hagués existit.

De mica en mica, la noia va començar a bellugar-se. Hagai no es va moure del seu costat. Tampoc no sabia què fer. Mai ningú no li va ensenyar com havia de procedir davant d’una crisi epilèptica convulsiva ja que sempre havia conviscut amb persones sanes.

-Qui ets? –va dir després de molta estona callada-.

-I tu?

-Sé que t’ho hauria de dir però ara com ara no pot ser. Però tu, si que m’ho podries avançar.

-Sóc en Hagai Amir....

-El germà de l’Igal?!!!

-Quin Igal?

-Que no es diu Hagai?

-Ah.. Ja sé qui vols dir, però no. Sóc el germà de ma germana.

-És clar, si jo hagués tingut germans, jo seria la germana dels meus germans...

-Coneixes la Naomí Amir?

-Sí...

-Doncs sóc el seu germà...

-Ah...

Encara no es trobava bé.

-Escolta, m’hauries d’ajudar, jo sola no ho puc fer...

-Digues, què hauria de fer?

-Agafa una de les injeccions que hi ha a l’armari obert i posa-me-la.

-Quina? La d’Emergències?

-Sí. En saps posar?

-No ho he fet mai.

-Està preparada, només cal que em punxis a la vena i llestos. La teva germana  se’n surt molt bé...

Hagai ho va fer molt bé. Va pecar d’humil però se’n va sortir de primera. Ell que ja n’havia posat a detinguts perquè parlessin.

-Au, va ajuda’m a netejar tot això, mentre jo em vaig a canviar de roba.

-Amb què ho netejo?

-Sí, espera’t. –va dir-li, tot donant-li una mery i una galleda-. Omple-la.  Hagai va obeir.

-Encara no m’has dit com et dius.

-Deixa-ho al temps, no m’atabalis....espera’t! –tot posant-se la mà al cap-.

Es va treure la roba xopa de pixum i se’n tornà a la dutxa.

-Per què deixes la mampara oberta?

-Perquè si em passa res, em puguin treure. Amb l’aigua em podria ofegar.

La noia estava confosa. Es confonia de porta. Hagai, veient els problemes que tenia, va decidir despullar-se i entrar amb la noia a la dutxa. Ella al principi ho va refusar enèrgicament però com que va veure que sola no se’n sortiria bé, hi va assentir.

Va regular la temperatura de l’aigua per tal que no fos massa calenta. Sabia per sobre, que l’aigua calenta dilatava les artèries i tenint en compte que el seu cap li feia mal, encara podria ser perjudicial.

La va eixugar lentament, tal com va fer ella al matí. Després la va dur a l’habitació de convidats, a coll i embolicada amb la tovallola. Ella mateixa es va acabar de condicionar, però va sortir espantada i cridant...

-Hi ha un incendi, hi ha un incendi...

-No, no passa res. -Li deia en Hagai amb un to suau-. Tranquil·la, estàs confosa. Aquí no hi ha fum...

Ella mirava arreu amb els ulls esbatanats. Tenia por, molta por. Aquells ulls que no estan enlloc, buits, gairebé girats. No li ho podia ensenyar perquè la consciència li fugia altre cop. Tot decidit, va agafar la segona injecció i, com va poder la hi va injectar. Va fer bé, perquè al cap de poc ja es trobava millor.

Un cop après del primer error, la va deixar estirada en un dels llits. Ella mateixa es va girar de costat, amb una mecànica apresa.